ATLETISME

L’atletisme és la disciplina més nombrosa del programa paralímpic i comprén diverses modalitats: els esdeveniments de pista, amb distàncies d’entre 100 i 10.000 metres; els concursos, amb salts i llançaments; i la marató, que se celebra pels carrers. Alguns atletes competeixen en cadira de rodes, amb pròtesis o amb l’ajuda d’un guia sense discapacitat visual.

A més de ser la modalitat amb major nombre d’esportistes i esdeveniments en els Jocs Paralímpics, l’atletisme és també la que comprén un major nombre de classes de discapacitat. Cada participant té una categoria de dos dígits, el primer dels quals indica el tipus de discapacitat funcional que té. La segona xifra és el grau d’afectació:

• Classes 11-13: esportistes cecs i amb discapacitat visual.
• Classe 20: atletes amb discapacitat intel·lectual.
• Classes 31-64: persones amb discapacitat física o paràlisi cerebral.
• Classes 31-38: participants amb problemes de coordinació, alguns d’ells en cadira de rodes (31-34).
• Classes 40-41: esportistes amb acondroplasia.
• Classes 42-44: atletes amb afectació en les extremitats inferiors que competeixen sense pròtesis.
• Classes 45-47: atletes amb afectació en les extremitats superiors.
• Classes 51-57: comprenen a corredors en cadira de rodes o llançadors que competeixen asseguts.
• Classes 61-64: atletes amb afectació en les extremitats inferiors que competeixen amb pròtesis.

Una T o una F davant del número indica si l’esportista competeix en esdeveniments de pista (track), com a carreres i salts, o de camp (field), és a dir, en llançaments.

L’atletisme, que forma part del programa paralímpic des dels primers Jocs de Roma 1960, ha generat algunes de les imatges més memorables de l’esport per a persones amb discapacitat, amb figures llegendàries de la talla de Louise Sauvage o Tanni Ramat-Thompson.