bàsquet c.r.

El bàsquet en cadira de rodes és un dels esports més populars del programa paralímpic. Va començar a implantar-se per a rehabilitar als soldats estatunidencs ferits durant la II Guerra Mundial, però la seua popularitat es va estendre ràpidament per tot el món. En l’actualitat, es practica en més de 80 països.

Les regles del bàsquet en cadira de rodes són pràcticament les mateixes que les de la modalitat del carrer: la pista té les mateixes mesures, les canastres estan a igual altura i el sistema de puntuació és idèntic: dos punts per a les canastres reeixides durant el joc, un per cada tir lliure anotat i tres per a les pilotes encistellades des de més de 6,75 metres de distància. L’única diferència consisteix en el fet que els jugadors han de botar o passar la pilota després d’espentar la cadira dues vegades.
En el bàsquet en cadira de rodes els equips també consten de dotze jugadors, amb un màxim de cinc en pista. A cada esportista se li assigna una puntuació entre l’1.0 i el 4.5, segons el seu menor o major habilitat funcional. Durant el joc, la suma dels punts dels cinc jugadors en pista no pot excedir de 14.

La primera competició paralímpica de bàsquet en cadira de rodes va tindre lloc durant els Jocs de Roma 1960, encara que les dones no van debutar fins a Tel Aviv 1968.