ciclisme

El ciclisme, que comprén proves de pista i de carretera, s’ha consolidat com un dels esports més populars del programa paralímpic. En els seus inicis només el practicaven els tàndems, formats per un esportista cec i un pilot sense discapacitat. Però prompte els avanços tècnics van permetre que aquesta disciplina s’obrira a ciclistes amb altres discapacitats, fins a convertir-ho en el tercer deporte més nombrós dels Jocs.

En aquest esport participen corredors amb discapacitat visual, amb paràlisi cerebral, amputats o amb altres discapacitats físiques, que competeixen en tàndems, bicicletes convencionals, bicicletes de mà o “hand-bikes” i tricicles. Aquestes dues últimes només disputen les proves de carretera.

En ciclisme, els esportistes es divideixen en tretze classes, representades per una lletra que identifica el tipus de bicicleta que s’utilitza (B, C, H o T) i per un número, en funció del grau de discapacitat. Com més baix és el número, major és l’afectació funcional:

• B: tàndems per a corredors cecs i amb discapacitat visual acompanyats d’un pilot sense discapacitat.
• C1 a C5: bicicletes convencionals per a ciclistes amb discapacitat física o paràlisi cerebral.
• H1 a H5: bicicletes de mà per a esportistes amb lesió medul·lar o amputacions que no poden utilitzar les cames per a pedalar.
• T1 i T2: tricicles per a ciclistes la discapacitat afecta dels quals al seu equilibri.

La modalitat de carretera es va introduir en els Jocs Paralímpics de 1984, mentre que els esdeveniments de ciclisme en pista formen part del programa paralímpic des d’Atlanta 1996.