ESGRIMA

Encara que la lluita amb espases es remunta milers d’anys, l’esport de l’esgrima tal com el coneixem hui prové del segle XIX. La modalitat en cadira de rodes va ser desenvolupada pel precursor dels Jocs Paralímpics, sir Ludwig Guttman, en Stoke Mandeville, on es rehabilitaven els soldats britànics ferits en la II Guerra Mundial.

L’esgrima és una combinació de força, velocitat, tècnica i tàctica. Els tiradors competeixen subjectes a les cadires de rodes, que al seu torn van ancorades al sòl, la qual cosa els confereix una major llibertat de moviments en el tronc i el tren superior. La longitud de l’àrea de joc la determina l’esportista que aconseguisca menor distància en estendre el braç, i pot decidir si la separació entre tots dos rivals serà la del seu abast o la del seu oponent.

En l’esgrima paralímpica s’utilitzen tres armes. Tant en el floret com en l’espasa, que és una mica més pesada, la puntuació s’aconsegueix en tocar al rival amb la punta de l’arma. En el sabre, a més, es pot colpejar amb el tall. El floret només puntua si aconsegueix el tors de l’oponent, en tant que l’espasa i el sabre poden tocar en qualsevol punt per damunt de la cintura.

Les competicions d’esgrima en cadira de rodes s’estructuren en dues classes:

• Categoria A: els esportistes tenen bon control de tronc, la qual cosa els permet inclinar-se cap avant i cap endarrere a l’hora d’atacar al seu oponent o esquivar un llance. A més, el braç que porta l’arma és penamente funcional. Aquests esportistes poden tindre paraplegia o un altre tipus de discapacitat en les extremitats inferiors, però no necessàriament utilitzen cadira de rodes en la seua vida diària.
• Categoria B: els participants tenen una discapacitat que els afecta tant les cames com al tronc o al braç que utilitzen per a competir. A vegades fins i tot han de subjectar-se el tronc amb el braç lliure per a aconseguir atacs més efectius.
  

La inclusió de l’esgrima en cadira de rodes en el programa paralímpic es va produir ja en els primers Jocs, els de Roma 1960. A Seül 1988 es va introduir un nou sistema de classificació que permetia competir junts als esportistes amb discapacitats diferents.